12 de gener de 2017

FLEXIONAR EL CLATELL NO ET FA INVISIBLE.

Hi ha dies que toca fer fotos a priori avorrides, que si ha augmentat la venda de pisos, el mal estat dels cables exteriors del centre històric, també potser notícia parlar del canvi de normatives a les autoescoles, que si els carrers estan bé o malament, que si estan plens o buits... 
Davant d'aquest apassionant panorama i amb la convicció que la qüestió és divertir-se una mica, toca explotar el recurs de l'element humà. De manera pacient esperem que passi la nostra anhelada "presa", amb bicicleta, a peu, tant és, però que no tardi massa. 
Ja el tenim aquí, però, oh sorpresa!, de manera educada s'aturen i demanen disculpes. 
-"Passa, passa, no passis pena" els hi dius, pensant que ja ho tens. 
Continuen doncs el seu camí flexionant lleugerament el clatell, com si això els fes invisibles. 











12 de desembre de 2016

ELS OBRERS DE BINICALSITX.

Pedrera de Binicalsitx, Ferreries. Desembre 1999.
Entre la casualitat i la premeditació el desembre de 1999 vam trobar un paratge desconegut per nosaltres, el seu nom ens transporta més aviat fins aquell poble gal que resistia amb èxit la invasió de l'imperi roma que no pas a Menorca, Binicalsitx, una pedrera embolicada de misteri i màgia, conseqüència de les esgarrapades de l'home per dominar la pedra des de fa segles.
L'antiga caseta del treballadors ens esperava i com un imant ens va arrossegar fins a la porta, allà dins, la seva roba penjada, abandonada damunt un clau rovellat, encara podíem ensumar la flaire de suor i pols després de llargues jornades de feina al fons de la pedrera. Avui, 2016, ja no hi és, resta enterrada sota la runa de la petita construcció enfonsada, mentre centenars de bòtils de cervesa què envolten l'improvisat cementiri de la memòria recorden a tots aquells què van extreure, dia rere dia, peces de marès des de el cor de la terra. 

10 de juny de 2016

LES MANS DE MENORCA, 4. LA HISTÒRIA D'EN MIN.

Va triar una època complicada per néixer, l'any 1936, el del cop d'estat que donava inici a una guerra de tres anys i una dura postguerra de misèria i repressió. La seva mare va escollir per ell el nom de Jazmín en homenatge a les flors més estimades del seu jardí, els Gessamins, poc pensava que quan el seu fillet tingues 10 anys, en plena la dictadura franquista, li canviarien el nom pel de Fermín, batejar i donar un nom del santoral catòlic del seu fill era la condició demanada al seu pare per entrar a fer feina de mestre de cases a la base naval del port de Maó.

Es Castell, 29 d'abril 2016.

En Min va créixer, amb 16 anys començava a fer feina de soldador  i torner a una fàbrica de calculadores a Maó, "la sumadora", més tard va provar un temps la bijuteria fins que l'arribada del boom turístic dels anys 70's el va abocar a la construcció fins al moment de la jubilació.


Es Castell, 29 d'abril 2016.


Però segurament l'època de la seva vida gravada dins l'ànima és la seva infantesa, la postguerra, el règim autoritari i qüestions familiars el varen obligar a marxar, dels 5 als 9 anys, ben lluny, fins a Bonaza, prop de Sanlucar de Barrameda, un poble de no més de 70 cases. Allà va viure la misèria de l'època, un temps de no tenir pa més que un cop a la setmana, sosa càustica en lloc de sabó, un temps que s'havia de tenir la boca tancada i on afinar l'enginy era clau per sobreviure. 


Es Castell, 29 d'abril 2016.

L'ANÈCDOTA:
 El dia que els van convidar a una cursa de braus a La Maestranza de Sevilla en Min ja tenia vora els 6 anys, quan va veure la sang i el patiment de l'animal no ho va poder resistir, va plorar, plorar i plorar fins que van haver de marxar de la plaça, aquell dia va decidir que mai més volia veure aquell espectacle.

Es Castell, 29 d'abril 2016.

19 d’abril de 2016

LES MANS DE MENORCA, 3. GUILLEM.


Va visitar per darrer cop  S'Enclusa ara ja fa 6 anys per cercar esclata-sangs i no li era un camí gens desconegut, el va haver de recórrer durant 14 anys. L'any 1964 els americans el contractaren pel manteniment i vigilància de la base militar, però havia de pujar i baixar cada dia a peu els 275 metres d'altitud del segon cim més alt de Menorca. Recorda els dies d'hivern, amb la mitjanit al clatell, caminant costa avall sota la pluja i el fred, un petit fanal els guiava entre la foscor per intuir el camí de tornada a casa direcció a Ferreries. Amb el temps va poder comprar un ciclomotor i les coses ja començaven tenir un altre gust. Avui ja té 83 anys i no li fa ganes de tornar-hi, potser els seus ulls no volen veure la decadència dels records. 


Ferreries, 17 d'abril 2016.

10 de març de 2016

LA PORTA DE STA. ÀGATA 20 ANYS DESPRÉS, BARCELONA.

     Caminant pel barri de Gràcia, a la meva darrera visita a Barcelona, em vaig retrobar amb una antiga porta que vaig fotografiar ja fa molts anys, tot i que ha passat el temps ens vàrem reconèixer tot d'una.


Carrer Sta. Àgata, any 1996, aprox.
Carrer Sta. Àgata, any 2016.


24 de febrer de 2016

ESCALFANT MOTORS. Processó confrares.

Quan encara podem ensumar l'olor de les torrades de sobrassada i butifarró de les darreres festes de carnaval i les restes de confeti de la rua encara roden entre les voreres, el cap de setmana pels carrers de Ciutadella ja escalfaven motors per la temporada 2016 de processons.











14 de gener de 2016

ÓLIVER VINENT. DIRECTOR D'ORQUESTRA.

Maó, 5 de gener 2015.
Era tard, s'estava fent fosc, no teníem massa temps, els reis d'orient m'esperaven a Ciutadella i el redactor volia un retrat "diferent", però amb la col·laboració de n'Óliver Vinent vàrem aconseguir això. No sempre les presses són dolentes, però no ha de servir de precedent.

26 de novembre de 2015

LES MANS DE MENORCA, 2. ENCARNA

Ciutadella, novembre 2015.
A la seva infantesa a Extremadura van segar blat i munyir ovelles, són les mans de l'Encarna. 
Van cuinar, pels seus i també pels altres. 
Arribada a Ciutadella es van començar a tacar de greix al taller mecànic que va muntar amb la seva familia.
Ara ja retirada, descansa i s'ho mira amb nostàlgia.
Les Mans de l'Encarna, també són mans de Menorca.



25 d’octubre de 2015

RETRAT D'EN TOLO. Pastisser.

Alaior, octubre 2015.
  Tolo Sintes, pastisser creatiu, intens, passional i vocacional. 28 anys treballant al seu obrador, dedicant  hores, hores i hores a fer la vida més dolça a molts menorquins.

18 d’octubre de 2015

LES MANS DE MENORCA, 1. TOLO.

Ciutadella, octubre 2015.
Les mans d'en Tolo han fabricat milers sabates des de fa més de 43 anys. 
Tot i que el seu somni d'infantesa era treballar de mecànic, va començar com aprenent de sabater quan tan sols tenia 12 anys i amb el temps es va convertir en mestre artesà. 
Però ell volia ser mecànic, encara avui ho recorda amb nostàlgia.